Dol gestacional: Estimat Lluc

[vc_row][vc_column width=”2/3″][vc_column_text]Aquest post és per publicar una carta que m’han donat permís per publicar.

L’escrit que una mare li va fer al seu fill, en Lluc (quin nom tan bonic, oi?), perquè no sabia si l’arribaria a conèixer. Els embarassos no sempre tenen finals feliços i aquesta mare li explica a en LLuc què sent des del moment que li van dir que l’embaràs no anava bé.

Gràcies per deixar-me compartir les teves paraules i per donar visibilitat al dol gestacional gràcies a elles…

Lluc,

T’escric sense saber si seràs o no seràs entre nosaltres finalment, t’escric sabent que formes part de mi des de fa vuit mesets i et sento tan meu com el meu propi cor.

T’escric perquè necessito que sàpigues com t’estimo encara que no ens haguem vist mai. Vull que sàpigues com m’agrada notar el teu singlot, com em fa somriure quan t’espantes pel soroll d’un budellet meu a mitja nit quan hi ha tan silenci, com em sorprèn alguna patadeta teva quan estic parlant amb algú o en alguna reunió seriosa.

Fa vuit mesos que no em sento sola, anem plegats a tot arreu, i sobretot en fa un parell que et noto tant…, et tinc tan present, que ja no ets una panxa que creix, ara sé i sento que sota d’aquesta panxa hi ha un nen, el nostre fill. I que gran que sona això i que bonic, i que fascinant alhora…una personeta que està creixent i s’està formant dins meu…algú em pot dir quelcom més emocionant i increïble? Jo no.

Ets el fruit d’una il·lusió de fa molt de temps, massa temps potser…

Ets en Lluc, un nen que té amics abans de néixer, un munt de gent que t’estima i et vol, un munt de robeta preparada amb tota la il·lusió, una habitació acollidora que el pare amb molt de sentiment ha pintat, totes les comoditats que qualsevol nen d’arreu voldria tenir, i sobretot uns pares que t’esperen amb una emoció…abans continguda però ara ja totalment desfermada, desinhibida, que parlen de qui tallarà el cordó umbilical que ens uneix, de quina serà la teva primera muda, de si la ganduleta anirà bé així o aixà, de si el canviador hauria de ser més gruixudet, en fi, de tots els preparatius que han de fer que la teva arribada sigui el moment més càlid que viurem mai.

Encara no tens padrins, potser ho arribaràs a saber algun dia, els teus pares som una mica cagadubtes, ho volem fer tot tan ben fet que al final no fem el més imprescindible que és fer-ho. Si ens en sortim de tot plegat triarem dues persones que ens hagin fet costat ara que estem a la corda fluixa, i serà difícil perquè t’asseguro que hi ha molta gent pendent de tu, molta.

Des que sabem que tens problemes greus al teu cervellet tothom s’ha bolcat per intentar fer-nos costat, rebem missatges contínuament, petons i abraçades per mail, telèfon, whatsapp, etc.

Tots estem patint molt per tu Lluc i vull que ho sàpigues perquè malauradament no sé si podré dir-t’ho mai personalment o si m’entendràs quan ho faci. Des del passat dimecres dia 16 de novembre la nostra vida ha fet un tomb de 360º i t’asseguro que ha perdut tot el sentit.

Ens sentim tan impotents amb la situació, que crec que no reaccionem ni de la forma en què ho hauríem de fer. Estem flotant, com si això realment no ens estigués passant a nosaltres. Fa vuit dies que vivim aquest infern i ja ni m’en recordo de el què és estar feliç, acariciant-me la panxa relaxadament, sense patir per tu, sinó pensant en lo gros que t’estaves fent i si naixeries per Nadal o per Reis… Ara em toco la panxa pensant si la setmana vinent seguiràs entre nosaltres o no, noto les teves patadetes i malgrat la tendresa que em segueixen despertant, em venen ganes de plorar per si deixaré de notar-les més aviat del que hauria de ser. Estic trista, estem molt tristos…

Demà anirem a parlar amb els especialistes que valoraran el teu pronòstic que vol dir, quina seria la teva qualitat de vida i les teves capacitats personals si vinguessis a aquest món. Ells ens diran el que pensen i nosaltres haurem de decidir si considerem que et val la pena viure la vida en aquestes condicions o no…

Així, tal com t’ho dic.

No et pots imaginar la tortura interna que això significa per a nosaltres, la contradicció que es crea en el nostre interior on hi ha una lluita aferrissada entre les ganes de tenir-te a qualsevol preu i la por que la vida per a tu no sigui vida realment.

Per això necessito escriure’t ara que la serenor encara impera en nosaltres, perquè necessito que sàpigues que t’estimem amb bogeria, que volem el millor per a tu, que ets i seràs sempre el nostre primer fill i que mereixes tot l’amor del món. Que decidim el què decidim ho farem pensant en primer lloc en tu i en el teu futur en aquest món, que si tenim la fortuna que coneguis, veuràs que no és gens fàcil.

Demà serà el dia més dur de les nostres vides i intentarem fer-ho el millor que puguem, abocarem tota la nostra consciència i coneixement en procurar saber quin és el millor camí a triar i ho farem amb la certesa que serà el més encertat en aquest moment malgrat els sentiments seran sempre contradictoris tirem cap a on tirem.

Sé que tenim el recolzament de tota la gent que ens envolta però això ara mateix tot i que em reconforta no és suficient. Tu em segueixes donant senyals de vitalitat constantment, fent giragonses a la meva panxona, empenyent el meu melic i mostrant-me amb peus i mans que ets un nen fort i gran. I no sé com interpretar tot això. No sé si he de gaudir de totes aquestes interaccions nostres mentre hi siguin o bé si intentes dir-me que mereixes una oportunitat…

Ostres que dur, Lluc, no t’ho pots imaginar.

I et torno a repetir el què ja t’he dit abans, t’estimem, i t’ho dic ara perquè no sé si t’ho podrem dir personalment o si ens entendràs quan ho fem, t’estimem un munt Lluc.

“Seguirem sommiant…

Ensorrarem els murs…

Anirem sempre més lluny…”

La mare.

24 de novembre de 2011

Poc més puc dir després d’aquestes paraules. Brilla fort, Lluc, brilla fort.[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/3″][vc_column_text]

Gràcies, gràcies i gràcies per confiar en mi i donar-me l’oportunitat de visibilitzar situacions tan doloroses i invisibilitzades com aquesta.

Si et trobes en una situació similar  creus que et puc ajudar, contacta amb mi.

Una abraçada.

[/vc_column_text][vc_widget_sidebar sidebar_id=”sidebar-main” el_class=”social”][/vc_column][/vc_row]